L'altre dia vaig passar la tarda amb Jane Austen: grans mansions victorianes, petits cottages, camps verdíssims, boira i plugim, taules de menjador interminables, converses pautades, reverències i baixades d'ulls, matrimonis per fortuna sense amor, matrimonis per amor i amb fortunes, germanastres pobres, pares autoritaris, sirs i ladies, lords i baronettes, almiralls, capitans i coronels, vestits de seda, llana i lli, cotxes de quatre cavalls, festes, picnics, excursions i estades d'estiu, estades d'hivern, òperes i teatres, valsos d'escàndol enmig de danses de grup, sentiments continguts a punt d'explotar. I finalment, l'escena de sempre: el llargament esperat petó ple de desig i emoció que segella i confirma un amor vertader conegut des del principi, entre la jove i intel·ligent heroïna i el noi ric, fidel i bo.
Prefereixo que m'expliqui històries semblants Emily Brontë, amb heroïnes potser no tan bones, potser no tan intel·ligents, però sí més fortes, més complicades, amb molta més personalitat. I que les adapti a la pantalla William Wyler. Estic parlant de Katherine de Yorkshire, estic parlant de Wuthering Heights.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada