Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Flamenco. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Flamenco. Mostrar tots els missatges

dimarts, 14 de setembre del 2010

Dansa: María Pagés

María Pagés, Autorretrato
Senzilla i efectiva posada en escena. Magnífica il·luminació. Un cos de ball correcte. Bons músics i cantaores genials. I un vestuari que quita el sentío ... I al mig, la bailaora de braços infinits. Que balla por alegrías amb una elegància impossible. I canta. I coreografia una dansa fantàstica amb In the mood for love i un ball intens que fa suspirar amb només lletra i veu de Saramago. Silencis i olés.

 Ni el aire ni la tierra son iguales después de que María Pagés haya bailado. José Saramago

dimarts, 31 d’agost del 2010

Paso distinto de Maria Rovira

Últim dissabte d'aquest agost tòrrid. Impossible poder veure l'Àngels Margarit a l'hotel. No vull anar als Verdi perquè l'última de Woody Allen em fa patir (em temo que no estarà a l'alçada de l'anterior).

No passa res ... Dansalona encara ofereix més coses interessants i assequibles. Convenço el meu dolç acompanyant i anem a veure les propostes de Maria Rovira  i la seva companyia de dansa contemporània Trànsit, amb la col·laboració de la Companyia Professional del Conservatori de Dansa de Granada (!) (quina enveja, tenir un conservatori de dansa). Paso distinto i No man's land són els títols de les dues coreografies en escena.

Un  plaer poder disfrutar de la fusió del flamenc i el contemporani de manera senzilla i poc pretensiosa. Un flamenc ple de palos diferents combinat amb música no flamenca. I un contemporani senzill i efectiu, molt bonic, sense contorsionismes anatòmics estranys, combinat amb música una mica flamenca. M'estic pensant a tornar-hi per veure l'altra proposta encara més aflamencada: Somorrostro. Tot per anar fent boca, l'objectiu principal és María Pagés el setembre.

(Prenc apunts mentals per quan torni a les meves classes de dansa ... aquest any faré 2n de flamenc, olé!)

Les cadires incòmodes del Teatre Romea fan el soroll d'una porta que grinyola i és una mica desagradable cada vegada que et mous ... A banda d'això, vam estar-hi molt bé. I els pòsters de l'entrada em van recordar quantes obres de teatre interessants m'he perdut només per culpa meva i ... del sistema capitalista que fa que tot s'hagi de pagar i no es pot arribar a tot perquè una quasi no arriba a tenir les necessitats bàsiques cobertes amb el sou que guanya (... sense respirar, uf!).

Un exemple de com balla la companyia Trànsit

divendres, 20 d’agost del 2010

... i si torno a escriure aquí?

Després d'un llarguíssim descans torno a escriure en aquest meu bloc antic i deixat.

Canvis de disseny, nous colors, nou títol ... també he fet neteja de gadgets ... de missatges no. Arxivats quedaran per sempre (fins a la fi dels temps de blogger). Durant tot aquest temps també he après a fer anar el wordpress ... però la relació amb blogger em continua semblant més llibertària ... llibertina ... liberal.

Tinc ganes d'escriure coses més profundes (ups) que en el facebook o el twitter, i més personals que les que puc escriure en qualsevol dels blocs o webs on participo (pá chula, yo).

Per què les llegeixi qui? Em preguntaven l'altre dia ... Doncs bàsicament jo mateixa i qui em vulgui llegir ... (Is there anybody out there?)

Sí, és cert. Sempre és millor una bona conversa amb vosaltres al voltant d'un te, un whisky o un suc de poma amb gel però ... què hi farem ... vivim lluny.

Una cançó que m'acompanya des que la vaig escoltar per primera vegada, a finals de la primavera. Un poema superb, filosofia, veritat, desig ... i una veu que apunyala l'ànima. Mayte Martín canta No pensar nunca en la muerte.

dimecres, 12 de març del 2008

Per què?

Per què ballo flamenco? Doncs per la mateixa raó que canto fado. Hi ha coses que surten de dins un dia, sense saber ben bé com ni d'on. I m'adono que ja hi eren, esperant els moments oportuns ... des dels primers dies.

Fado és tudo que acontece
quando se ri ou se chora
é ter um jeito de artista
p'ra moldar ao fado a voz.


dimecres, 13 de febrer del 2008

Catherine diu

I després de dues jornades que la deixen amb l'esquena "partía y doblá", què fa? Doncs continuar amb el curs de flamenco. Olé!

Evidentment, avui no hi havia qui la despertés. Ha hagut de venir, com sempre, la Dita a recordar-nos que l'alarma havia sonat feia estona ...