Damage, de Louis Malle

Damage, Louis Malle (1992)

 
Escric això mentre m'acompanya al Spoty el compositor de bandes sonores Zbigniew Preisner.

Per casualitat (com em passa sovint amb els revivals cinematogràfics que faig últimament), passo part de la tarda mirant una pel·lícula que, en el seu moment, no vaig copsar del tot (sóc jove, però quan encara era més jove i anava al cine a veure pelis "de grans" ... tot, tot ... NO ho entenia). I, a més, mai no he trobat sexy Jeremy Irons. Ni molt guapa Juliette Binoche. En això, continuo sentint el mateix.

Damage (Herida), de Louis Malle (1992). Em deuria impressionar tant l'escena de l'escala que creia recordar que era el final de la peli. Però no. El final encara és millor. El desfici del Sr. Fleming -després de tot el drama i dany causat- per veure Anna. La fotografia, mil vegades ampliada amb la mirada irresistible d'Anna al centre ... i la frase final: "Només la vaig veure una vegada més. En un aeorport. Ella anava amb Stephen i duia un infant als braços. Era igual que les altres persones. Res no la diferenciava." Brutal. La constatació que ens enamorem perquè sí. No perquè l'altra persona sigui més especial que la resta de persones del món. I ho podem perdre tot o guanyar-ho tot en un instant d'aquesta alienació mental tan intensa com és l'amor quan comença.

Juliette Binoche

M'ha recordat també Nicole Kidman explicant-li a Tom Cruise (Eyes Wide Shut, Stanley Kubrick1999) que en tan sols una nit hauria estat capaç de deixar-ho tot per algú amb qui va coincidir en un hotel. Sense pensar en cap conseqüència més enllà de la satisfacció personal. I aquesta escena, evidentment, ja m'havia fet pensar en un llibre del sempre genial Zweig: 24 hores en la vida d'una dona (1929). I després recordo el Dr. Zhivago ... i també Ana Karenina.
 
El final de Damage, mentre s'anava fent fosc i jo no era capaç de moure ni un múscul per encendre cap llum, m'ha colpejat fins al punt que no estaré tranquil·la fins que no escrigui aquestes ratlles. Ja em perdonareu. O no.

La terra per qui la treballa "i l'estima"

Fa temps, quan em feia il·lusió passar algunes tardes remenant arxius parroquials i civils (una distracció que, per cert, tinc molt abandonada i em sap greu) ... vaig poder confirmar el que ja sospitàvem tots a casa: la meva línia d'ancestres paterna havia viscut més de 200 anys habitant la mateixa casa i treballant els mateixos camps.

Què va valer això al cap dels anys? Absolutament NOTHING. 

Quan Mr. O'Hara li explica a la seva filla Scarlett, amb un grapat de terra a les mans, que la terra és l'única cosa que resta i que per això l'hem de cuidar i estimar ... jo era Scarlett i el meu avi era Mr. O'Hara.

De ben petita, em passava hores al camp, segons m'expliquen. Els cangurs vivien a Austràlia i els meus avis no podien deixar la seva feina agrícola, per tant, se m'enduien cada dia. Els meus pares tampoc no podien deixar de treballar en altres coses (el camp ja no ens podia mantenir a tots). I vaig estimar aquella terra: els camps treballats, el bosc respectat, l'aigua compartida. Tot i saber que no era meva, sempre he sabut que també ho era. Com ho sabia el meu avi i el seu pare i el pare del seu pare.

Les terres, però, eren de l'amo. I després van ser d'un especulador immobiliari que es va carregar tot un paisatge per fer-ne una urbanització, amb el vist-i-plau de l 'ajuntament de torn dels feliços anys 80. Els anys 60 també vam passar de ser masovers a ser simples parcers i usufructuaris. Mal negoci: tots els drets de masoveria perduts perquè el meu besavi no sabia de lleis i no hi havia diners per contractar cap advocat. Els de dalt sempre s'han aprofitat de la ignorància i el temor dels de baix, i l'han promogut pel seu propi benefici, és clar.

Grapes of Wrath, John Ford (1940)

Fa poc he llegit Els raïms de la ira de John Steinbeck i he pensat una altra vegada que la terra ha de ser per qui la treballa. I per qui l'estima. Per què un tros de terra "insignificant" també es pot estimar, ho sé molt bé: m'ho van ensenyar els meus avis.

Bergman

Setmana bergmaniana, a nivell personal (He, he ... no. Intimitats d'aquest nivell, aquí, no. Falta el wisky). I a nivell cinematogràfic. Vaig començar mirant intencionadament Saraband i he acabat casualment amb Converses privades.

Saraband explica el retrobament entre els personatges de Secrets d'un matrimoni (1973), molts anys després. Recordo l'atenció amb què mirava aquestes pel·lícules tan personals del director suec quan el meu pare les posava a la tele, quan jo encara no podia entendre la profunditat real dels diàlegs. Aquells primers plans ... aquelles converses tan reals. No em semblava que fossin actors de debò. Semblaven fotogrames de realitat. Sí, els experiments del meu pare per copsar la meva capacitat intel·lectual en edats muy tempranas són insuperables i jo que me n'alegro: que me quiten lo bailao ;-) M'emociono especialment amb una de les primeres escenes, l'abraçada entre Johan i Marianne. Només per aquest moment aquesta pel·lícula es fa imprescindible a la meva vida. Els extres del DVD també són molt especials: un making off de debò, amb un Bergman de 90 anys dirigint fins l'últim detall la que seria la seva última pel·lícula, movent-se com si en tingués 20.

Ingmar Bergman i Liv Ullman en un descans del rodatge de Saraband

Converses privades parla de la infidelitat i la utilitat de la religió a la vida, dos temes bergmanians eterns. Les imatges no em captiven tant, però els diàlegs m'arriben amb més claredat. I em fan sentir incòmode algunes escenes. Sento nostàlgia de quan veia pel·lícules de Bergman amb la mirada més innocent. (la grandíssima Liv Ullman dirigeix ... però és cinema  100% Bergman).

L'abraçada (sorry, no l'he trobat en versió original)

Les cultures musicals

Dissabte fred de gener ple de cultures musicals. Primer aconsegueixo veure (després d'anys d'intents fracassats) Innisfree de José Luis Guerín. Després vaig al concert flamenc de Ginesa Ortega.

Innisfree m'arriba a les mans juntament amb tot el pack editat de José Luis Guerín i a través del servei de PI (tan maltractat últimament per terres gironines). No hi ha diners, diuen. Quina broma de mal gust.

Innisfree és un retrat en moviment d'Irlanda. Irlanda és una cultura musical, al meu parer una de les més influents d'Europa, probablement gràcies a les migracions cap a Amèrica. Quina enveja, pertànyer a una nació musical ...

L'escena del pub, amb grups d'homes i dones de totes les edats, reunits en raconets i al voltant de la cervesa negra, cantant tota mena de cançons i balades pròpies, no té preu. El bar esdevé un guirigall de cançons diverses cantades per veus ben diverses i això sí: sempre ben afinades, malgrat la cervesa. Quan un poble gaudeix d'una cultura musical pròpia em fa molta enveja.

A banda del retrat musical, també és un retrat del paisatge despoblat de l'Illa Verda i Lliure. I de carreteres estretes i lluents de pluja quasi amagades per les branques dels arbres que les voregen. Qui hagi conduit per les fantàstiques carreteres d'Irlanda sabrà a què em refereixo. Un altre plaer.

I al vespre una altra cultura musical, la que ve del sud. Cante flamenc a la veu de Ginesa Ortega.Alegrías de Cádiz. Aquest estiu tornaré al sud i podré disfrutar de nou de la sort de tenir a prop un poble musical. No és el mateix aplaudir a Catalunya que a Cádiz. Allà sempre ho fan a ritme de tango o alegrías. Ho puc certificar ;-)

I fins aquí la posada per escrit de la meva enveja per les cultures musicals. I que la vida em doni oportunitats per poder-ne gaudir, ja que la meva cultura no ho és. 

Us deixo amb un poema de Yeats (1892):

Innisfree és una petita illa al costat occidental del Llac Gill, al comtat de Sligo.Yeats hi passava part de l'any quan era petit.Innis, en gaèlic, significa illa. Per tant, seria l'Illa lliure. I també pot ser un joc de paraules en anglès: inn (hostal) is (és) free (gratuït).

I will arise and go now, and go to Innisfree,
And a small cabin build there, of clay and wattles made;
Nine bean rows will I have there, a hive for the honeybee,
And live alone in the bee-loud glade.

And I shall have some peace there, for peace comes dropping slow,
Dropping from the veils of the morning to where the cricket sings;
There midnight's all a-glimmer, and noon a purple glow,
And evening full of the linnet's wings.

I will arise and go now, for always night and day
I hear lake water lapping with low sounds by the shore;
While I stand on the roadway, or on the pavements gray,
I hear it in the deep heart's core.

Google Traductor

Una història immoral de Víctor Aleixandre

Quines revelacions estem disposats a escoltar sobre la persona que estimem? L'Enric sap que juga amb foc, i que ha obert una porta que potser no podrà tancar. Però la temptació de descobrir els secrets de l'Anna és massa poderosa. El que l'Enric sembla ignorar és que, en l'amor, felicitat i veritat no sempre són compatibles. (Contraportada)


Aplaudeixo de principi a fi cada paraula d'aquesta història que podria ser ben bé una pel·lícula d'Eric Rohmer, que es passeja per cada pàgina del llibre -i no només perquè el citi el protagonista-. Bonica història d'amor. Gran final.

I ara ... esperant pescar Cada set onades, la segona part de Contra el vent del nord.

L'amou l'apres-midi (El sisè conte moral d'Eric Rohmer)

Les cançons dels Brigadistes amb Brossa Quartet i La teta asustada de Clàudia Llosa

Diumenge vespre a l'Auditori del poble. Brossa Quartet presenta, aquesta vegada, les cançons de les Brigades Internacionals i la Guerra Civil d'una manera tan elegant i virtuosa com emocionant i combativa. "Les cançons van ser molt importants al front, molt importants"- diu Lluís Martí Bielsa, que acompanya l'actuació des d'una pantalla gegant.

Magnífica el "Tururururú", preciós el "Tango al camp d'Argelers", marxes i himnes, jotes, passos dobles, copla i flamenc ... i dos propines superbes: "Gallo rojo" i "Bella ciao". Sort que finalment he decidit anar-hi. Només m'ha faltat compartir el somriure amb algú quan han interpretat Txoria Txori (una cançó basca molt coneguda a les meves reunions familiars recents) ... i que pot ser molt bonica ben tocada ;-)

Abans, durant la tarda, quan el sol ha deixat de filtrar-se pels porticons, també he tingut una bona sorpresa amb la pel·lícula que tocava avui: La teta asustada, de Clàudia Llosa. Una part bàsica de la pel·lícula són les cançons, o les històries cantades, la majoria en llengua quetxua. Les cançons esdevenen l'únic mitjà per a poder explicar històries, fets i emocions terribles. Melodies precioses i dolces amb lletres molt crues.

Una tarda plena de cançons per no oblidar. Preservar la memòria que ha de ser guardada, a través de la música, em sembla una molt bona opció. Un bon concert, una bona pel·lícula i una gran lliçó.

I saber sobreviure, i tal vegada potser fins i tot viure, malgrat tot.

Up in the air

En un vespre oportú veig Up in the air. A banda del plaer estètic de veure George Clooney en tots i cadascun dels planos de la pel·lícula, em dóna per pensar en alguns temes clau i ... eterns? La vida en solitud, volguda i buscada sometimes ... forçada altres vegades. El confús límit entre la "vida real" i les "escapades" per fer-la més lleugera i animada. La vida i l'amor i la mort i la malaltia i la família i la feina i els diners. De tot una mica i res en concret. La motxil·la que carreguem i buidem de grat o per força ...

I després ... aquest personatge m'ha recordat molt algú, a qui dedicaré aquesta cançó i una abraçada nocturna.

Keith Jarrett – Something To Remember You By

Inception (Origen) de Christopher Nolan

Una bonica tarda als Verdi després de la pluja, que sempre és més romàntica a la gran ciutat. Ens empassem l'actor principal (al pobre Leo no me'l crec mai) i per fi anem a veure Origens (Inception). Ens ho passem bé i l'entenem (no requereix tanta concentració com Memento ni de lluny). El tema dels somnis és apassionant i la pel·lícula exposa molt bé alguns dels seus "misteris": les caigudes que ens desperten, les persones que coneixem que en realitat no són les mateixes persones però ens fa l'efecte que ho són; el temps real tan breu quan dormim i el temps viscut tan elàstic en els somnis ... Això sí: m'hi sobren molts minuts d'acció totalment innecessària. Lo trailer:

 

 

 

Wall-E

Elegy

Prova superada. Llàstima del final, que li treu força. Ben Kingsley, bon actor. Pene ... està ben dirigida. Ben Kingsley emociona. La Pene no. Adaptació dels diàlegs molt fidel ... però no tant el discurs i l'esperit del llibre de Roth. Coixet romantifica el llibre i resta importància al discurs més hedonista i irònic sobre l'amor i tot plegat. Tot i així, continua essent una preciosa història d'amor. Amb la música de fons d'Arvo Pärt, entre d'altres.

Diari de lectura: L'animal moribund/Philip Roth

En la Isabel Coixet hi confio. Però en Ben Kingsley no. I encara menys en la Pene. Per tant, he decidit començar per l'autor original de la història, Philip Roth, que no conec.

L'animal moribund.
Philip Roth.

Fins a la pàgina 104. Ja conec una miqueta Philip Roth. I me n'alegro. En Philip Roth s'hi pot confiar, ara ja ho puc afirmar. He rigut en alguns paràgrafs com feia temps que no feia amb un llibre. És fantàstic que expliqui algunes coses -que jo, en aquest punt de la meva vida, considero veritats absolutes- amb tant de sentit de l'humor. Em permet riure'm de mi mateixa d'una manera que m'és molt saludable. En algun moment no he pogut evitar de recordar un personatge també fill de la revolució dels 60 a Nordamèrica, el protagonista de "Les invasions bàrbares" (l'he vista tres vegades i tres vegades he acabat amb els ulls negats de llàgrimes i en algun cas, ho confesso, plorant de debò). En fi. Tornant al llibre ... en un moment donat hi apareix una parauleta àmpliament coneguda per les meves orelles i només diré una cosa perquè quedi clar (va per dos lectors d'aquest humil bloc): JA NO SÓC FÀCILMENT ENLLUERNABLE. Olé!

Rita diu

I perquè no confesses que tot llegint aquest llibre de R. també has pensat en R.? Salvant totes les distàncies ... hi ha escenes que podrien ser nostres, R. De quan la Lórien -diuen alguns i ella no hi està d'acord del tot- s'enlluernava tan fàcilment.

Catherine diu

Si hem de començar a posar inicials com R. podríem allargar la llista. O no, Rita? Llegir paraules que diuen veritats, Lórien ... són com un xoc contra un vidre que, tot i l'empenta ... mai no s'acaba de trencar ... ets tossuda. Potser no tan fàcilment enlluernable ... però sí massa convençuda d'algunes fantasies i ficcions.

Lórien diu

Poques inicials tindríem, Catherine. I cadascuna amaga un nom complet. Real. I amb una història concreta que s'escriuria en un llibre concret sense mai acabar. I no puc dir la paraula que substitueix enlluernament últimament perquè sé que de vegades aquest bloc el llegeixen nenes.

Com aguanto la primavera i les teves paraules, eh Catherine!

Catherine diu

Ara ja no rius tant, eh?

Xabab Farga

Jo també puc recordar la meva etapa de vida de barri. També era un barri ple d'immigrants del sud. I també parlaven una altra llengua. I entre tots en fèiem una de nova que era una barreja de frases i paraules que ens feien únics. També hi havia més vida al carrer. I més sorolls de veus humanes amb altaveus incorporats. I també recordo la brutícia als carrers. Alguns tenien la mania de llançar els papers de les bosses de pipes i de les chuches -entre altres delicatessen tipus tigreton i pantera rosa-, al terra, evidentment. Fins que algú, de tant en tant, posava una mica d'ordre. També ens barallàvem. I també ens ho passàvem molt bé, tot el dia al carrer. Hi havia veïns bons i veïns impresentables, com a tot arreu. I gent que treballava perquè el barri fos millor.

Tot això m'han fet pensar els nois i noies del documental Xabab Farga. Al barri de la Farga els carrers són bruts, plens de nens i nenes i nois i noies que juguen i s'ho passen bé, i la majoria vénen d'encara més al sud. Que macos sou quan voleu: Brahim, Fouad, Bilal, Safae, Farida i companyia... Els barris s'han de cuidar i només es cuiden si t'agraden i te'ls estimes, i em sembla que aquest és el cas. Teniu molta sort!

Una tarda amb Jane Austen

L'altre dia vaig passar la tarda amb Jane Austen: grans mansions victorianes, petits cottages, camps verdíssims, boira i plugim, taules de menjador interminables, converses pautades, reverències i baixades d'ulls, matrimonis per fortuna sense amor, matrimonis per amor i amb fortunes, germanastres pobres, pares autoritaris, sirs i ladies, lords i baronettes, almiralls, capitans i coronels, vestits de seda, llana i lli, cotxes de quatre cavalls, festes, picnics, excursions i estades d'estiu, estades d'hivern, òperes i teatres, valsos d'escàndol enmig de danses de grup, sentiments continguts a punt d'explotar. I finalment, l'escena de sempre: el llargament esperat petó ple de desig i emoció que segella i confirma un amor vertader conegut des del principi, entre la jove i intel·ligent heroïna i el noi ric, fidel i bo.

Prefereixo que m'expliqui històries semblants Emily Brontë, amb heroïnes potser no tan bones, potser no tan intel·ligents, però sí més fortes, més complicades, amb molta més personalitat. I que les adapti a la pantalla William Wyler. Estic parlant de Katherine de Yorkshire, estic parlant de Wuthering Heights.

Raons per estimar Cesc Gay

• Per haver dirigit A la ciutat.
• Per haver triat el músic Brad Mehldau per acompanyar les imatges de la pel·lícula.
• Per la catarsi que em va suposar veure'm en algunes situacions i emocions dels personatges.
  
• Per un final tan perfecte.
  
• Per haver dirigit una altra pel·lícula on puc entrar tan fàcilment: Ficció.
  
• Per l'escena final de Ficció, amb una de les frases d'amor més senzilles i tan carregades de veritat com de fantasia.