La terra per qui la treballa "i l'estima"

Fa temps, quan em feia il·lusió passar algunes tardes remenant arxius parroquials i civils (una distracció que, per cert, tinc molt abandonada i em sap greu) ... vaig poder confirmar el que ja sospitàvem tots a casa: la meva línia d'ancestres paterna havia viscut més de 200 anys habitant la mateixa casa i treballant els mateixos camps.

Què va valer això al cap dels anys? Absolutament NOTHING. 

Quan Mr. O'Hara li explica a la seva filla Scarlett, amb un grapat de terra a les mans, que la terra és l'única cosa que resta i que per això l'hem de cuidar i estimar ... jo era Scarlett i el meu avi era Mr. O'Hara.

De ben petita, em passava hores al camp, segons m'expliquen. Els cangurs vivien a Austràlia i els meus avis no podien deixar la seva feina agrícola, per tant, se m'enduien cada dia. Els meus pares tampoc no podien deixar de treballar en altres coses (el camp ja no ens podia mantenir a tots). I vaig estimar aquella terra: els camps treballats, el bosc respectat, l'aigua compartida. Tot i saber que no era meva, sempre he sabut que també ho era. Com ho sabia el meu avi i el seu pare i el pare del seu pare.

Les terres, però, eren de l'amo. I després van ser d'un especulador immobiliari que es va carregar tot un paisatge per fer-ne una urbanització, amb el vist-i-plau de l 'ajuntament de torn dels feliços anys 80. Els anys 60 també vam passar de ser masovers a ser simples parcers i usufructuaris. Mal negoci: tots els drets de masoveria perduts perquè el meu besavi no sabia de lleis i no hi havia diners per contractar cap advocat. Els de dalt sempre s'han aprofitat de la ignorància i el temor dels de baix, i l'han promogut pel seu propi benefici, és clar.

Grapes of Wrath, John Ford (1940)

Fa poc he llegit Els raïms de la ira de John Steinbeck i he pensat una altra vegada que la terra ha de ser per qui la treballa. I per qui l'estima. Per què un tros de terra "insignificant" també es pot estimar, ho sé molt bé: m'ho van ensenyar els meus avis.

L'hivern rus al juliol

Aquests dies de sol i platja constans, he llegit una senzilla novel·leta titulada L'hivern rus, de l'autora nordamericana Daphne Kalotay (traducció de Xavier Pàmies - Edicions La Campana, 2011). Amb alguns greus errors gramaticals i ortogràfics cap al final que prefereixo no esmentar... (L'edició en castellà es diu Invierno rojo, que dolentets ...).

URSS anys després de la revolució, amb Stalin "netejant" el país. El ballet del Bolxoi, els poetes i els músics. He estat a punt d'anar a veure El llac dels cignes al Paral·lel, però m'he contingut ... (aviam si el curs que ve puc fer alguna classe de ballet, ja seria hora !!!!).

Ahir al vespre, i per acabar de rematar el tema rus, vaig mirar Dr. Zhivago (sí, també vaig llegir la novel·la fa temps). Que gran que és el cinema, que et fa creure que les estepes de Sòria són les estepes russes cobertes de neu! Que gran David Lean ... Que guapo Omar Sharif ;-) 

Si Madrid podia ser Moscou, un egipci podia ser del tot rus ;-)

 

 

 

 

Diari de lectura: Juliet Naked, a l'AMPLI

La meva última genuïna aportació al bloc musictecari més autèntic de Catalunya.

Juliet Naked, l'últim llibre musical de Nick Hornby

La tieta Mame , Cada set onades i La llista

Arriben a la meva biblioteca de referència (on em passo mitja vida) més de 8 capses amb llibres nous. Em col·lapso. Localitzo els que més m'interessen, me'ls preparo, em faig el préstec (que legal que sóc) i els apilo a la tauleta.

Vaig començar per La Tieta Mame, al llit. Fa unes nits em vaig empassar Cada set onades (un bluf). I dissabte al bus vaig començar a disfrutar amb la nova novel·la de la Laura Fàbregas, la que escriu en holandès i després es tradueix al català. Som-hi:

La tieta Mame, de Patrick Dennis (1955)



La història d'un noi que es queda orfe i és enviat a viure a Nova York, als anys 20, amb la seva excèntrica tieta Mame (es veu que el personatge està inspirat en la tieta real de l'escritpor). Estic quasi al final. Alguns capítols són interessants i m'han sorprès alguns moments molt divertits, rient de debò. Però en general, alguns capítols semblen massa deslligats de la història. Com si l'evolució dels personatges principals no fos del tot creïble. Potser són sensacions meves, però segur que són una mica encertades ;-) Ai, la tieta Mame! ... No arriba a entrar en la categoria de grans heroïnes del meu rànquing literari, però s'hi apropa. A veure com acaba.

Cada set onades, de Daniel Glattauer (2010)



La segona part de Contra el vent del nord (aquest sí , el vaig llegir en una nit i em va fer riure moltíssim), em decep força. Molt. Volia saber com evolucionava la història dels dos amants virtuals. El final, de tan previsible, es fa etern i pesat. I les últimes frases no tenen res de la força del final de la primera part. La protagonista femenina encara em sembla més egoïsta que abans. No. Les coses no van així. Una llàstima.




La llista de Laia Fàbregas (2010)

La llista és la segona novel·la de Laia Fàbregas. De la primera, en vaig parlar aquí mateix (La nena dels nou dits). Tot just estic al principi, però m'interessa. No és tan àgil com l'anterior (a mi l'estructura de capítols amb el narrador alternat m'avorreix una mica). Intriga, soledat. Ja veurem com evoluciona i com acaba. De moment, m'ho passo bé. (I l'autora em fa pensar en una bona amiga de l'Institut que ara mateix viu a Holanda i hi és feliç).



I encara m'esperen, des d'ahir: Tres dones fortes de Marie NDiaye, i els còmics Dios en persona (M.A. Mathieu), Arròs covat 1 (Juanjo Sáez) i Lena y las tres mujeres (Christin/Juillard). Quan tinc ganes de relax japonès, continuo llegint Soy un gato (Natsume Soseki). I també vaig començar Rapsòdia gourmet (Muriel Barbery) ... i que potser no acabaré per avorriment.

Una història immoral de Víctor Aleixandre

Quines revelacions estem disposats a escoltar sobre la persona que estimem? L'Enric sap que juga amb foc, i que ha obert una porta que potser no podrà tancar. Però la temptació de descobrir els secrets de l'Anna és massa poderosa. El que l'Enric sembla ignorar és que, en l'amor, felicitat i veritat no sempre són compatibles. (Contraportada)


Aplaudeixo de principi a fi cada paraula d'aquesta història que podria ser ben bé una pel·lícula d'Eric Rohmer, que es passeja per cada pàgina del llibre -i no només perquè el citi el protagonista-. Bonica història d'amor. Gran final.

I ara ... esperant pescar Cada set onades, la segona part de Contra el vent del nord.

L'amou l'apres-midi (El sisè conte moral d'Eric Rohmer)

Diari de Lectura: Ensaio sobre a lucidez de José Saramago

Pàgina 224.

"... a prova de que existe uma conspiraçâo está precisamente no facto de nâo se falar dela, o silêncio, neste caso, nâo contradiz, confirma."

Diari de Lectura: Olive Kitteridge, d'Elizabeth Strout

Les reflexions sobre la vida i l'envelliment a través del personatge de l'Olive Kitteridge, un personatge femení curiós. I alhora una descripció de com pot ser la vida diària en un petit poble de Maine (Estats Units). Històries una mica deslligades en capítols no sempre reeixits que no acaben de fer que la història sigui del tot rodona, però és recomanable. La traducció i la correcció una mica fluixes. He trobat algun barbarisme que m'ha fet mal d'ulls i tot. En fi, temo que ja m'hi he acostumat, a aquestes edicions poc cuidades ...

En fi, aquesta història deixa un gust una mica agredolç que no m'ha acabat d'agradar. Em quedo, però, amb una frase: "Els desitjos del cos són sempre una batalla íntima i personal".

Ara continuaré amb Saramago i la seva història sobre els vots en blanc (no sé com ho acabarà, però és molt divertit seguir tota el procés).

Tinc també a la tauleta Soy un gato (una delícia japonesa d'aquestes que s'han de gaudir lentament, com les grans novel·les del XIX).

Canviant de tema: com s'atreveix Catalunya Ràdio a eliminar L'Internauta del gran Vicent Partal? Per què tenim uns responsables de mitjans públics tan ... curts?

Vicent Partal

Lectures d'estiu

L'altre dia em vaig gastar bona part del sou a La Central. Vaig sortir amb un parell de Saramagos en portuguès i un Soseki (traduït). Les compres a Barcelona es divideixen en dos tipus segons l'humor i el mirall:

1. La tríada: roba, maquillatge & accessoris.
2. Alta literatura.

L'altre dia, farta de no trobar res que em motivés prou a la meva biblioteca pública (he he he ...), vaig fer tres compres compulsives:

1. Saramago, José. Levantado do châo. (Esperant torn)
2. Saramago, José. Ensaio sobre a lucidez. (Lectura en curs)
3. Soseki, Natsume. Soy un gato. (Lectura remullada a la platja en curs)

Se'm fa estrany llegir Saramago després de la seva mort. I a la vegada és un consol saber que puc llegir per sempre les seves paraules. Hi ha esperits que no moren mai. Guardo ben guardada la signatura al Memoral do Convento (Ramon, t'ho agraïré sempre.) I també el record compartit amb l'Estel, un Sant Jordi preciós, quan el grandíssim José Saramago ens va enviar un petó des de l'altra banda de la valla. Perdoneu els molèsties, però no podia continuar aquest bloc sense mencionar aquest dol. Até sempre, meu amor.


Continuem ...

De les lectures d'aquest estiu em quedaran per sempre: Maletes perdudes de Jordi Puntí, Contra el vent del nord de Daniel Glattauer (!), els còmics En carne viva de Pellejero i la saga Bone de Jeff Smith, Jazz: cómo la música puede cambiar tu vida de Wynton Marsalis ...

Contra el vent del nord mereixerà un article sencer ... però encara no és l'hora.

Avui acabo amb un amor mariner.

Meu amor é marinheiro
E mora no alto mar
Seus braços são como o vento
Ninguém os pode amarrar.

Hei-de passar nas cidades
Como o vento nas areias
E abrir todas as janelas
E abrir todas as cadeias.

Carta d'uns coneguts a una desconeguda

Xavier Bru de Sala


Fins a la pàgina 208. De lectura imprescindible per als veterans dels xats. Certes parts del llibre a mi em fan pensar molt amb certes converses típicament vilawebianes. M'imagino l'autor passant algunes nits de feina de documentació enganxat al xat camuflat amb mil i un nicks diferents i em fa molta gràcia. A banda de l'anècdota, és una interessant reflexió sobre l'aparellament de les persones.

A caverna/José Saramago

Quasi al final. Es poden llegir més de 200 pàgines sobre la vida i misèries d'un ceramista a punt de tancar el negoci? I no avorrir-se? Jo ho puc fer si el que escriu és Saramago. Això és el que he pensat avui, que he estat quasi tot el dia donant voltes a o forno, o centro, a família Algor e até ainda o câo Achado. Abans que el final no es precipiti, he decidit deixar-ho per aquesta nit.

Les senyoretes de Lourdes

Pep Coll

Fins al final. Només per interessats en aparicions marianes o en santuaris religiosos fundats a partir de nenes que veuen la Mare de Déu. I per gent que hagi rigut amb Baudolino, d'Umberto Eco. La història de Bernadeto Soubirous, nascuda a Lourdes i envoltada des de ben petita per històries de fades que es barregen amb històries de capellans. M'ho he passat bé, sobretot al principi i al final. Mai no m'ha passat pel cap visitar Lourdes, però si mai hi passo a prop, després de llegir-ne la història "apòcrifa", potser m'hi hauré de parar un moment ... Això sí: per veure les blanquetes, les petites fades que són com les goges de les nostres Estunes.

Posats a escollir dames blanques amb poders màgics i fonts miraculoses, jo em quedo amb ella, The Lady of Lórien, The Lady of Light, The Lady of the Wood. Namarie.

Jo també sóc catalana

Najat El Hachmi

Fins al final. Després de L'últim patriarca, m'ha fet gràcia descobrir un llibre encara més autobiogràfic de l'autora de Vic. A la meva biblioteca veig cada dia noies del mateix origen, algunes acabades d'aterrar, d'altres nascudes aquí però amb tota la família al Marroc, ... De vegades aquests ulls d'ametlla tan foscos diuen moltes coses, que la Najat El Hachmi intenta explicar amb l'escriptura. De moment, se'n surt prou bé. L'haurem de seguir.

Mil sols esplèndids

Khaled Hosseini

Fins al final. Ben escrita, suposo que més o menys ben traduïda i amb molts errors tipogràfics, cosa que ja va essent habitual en segons quines edicions. Deixant això de banda, la història ambientada a l'Afganistan de les últimes tres dècades m'ha enganxat, evidentment és un tema massa recent per quedar-se indiferent. El relat té dos figures principals, la Mariam i la Laila. Dues dones amb burka, amb tot el que això suposa. He plorat tres vegades, d'aquella manera que fan plorar les històries de vides molt dures, de persones valentes o no, però resistents fins al desenllaç final. I l'últim paràgraf m'ha emocionat. I acabar un llibre sanglotant feia temps que no em passava ... (Bé, hi ha alguns que sabeu que sóc capaç de llegir el capítol final d'un llibre en concret i plorar en tots els diàlegs, encara que els hagi llegit més de deu vegades, no diré quin.). Tornant a l'Afganistan ... se m'ha fet inevitable pensar què feia jo i com era la meva vida al país on he crescut en els mateixos anys que dues dones, més o menys de la meva edat, uns quilòmetres més cap a l'est, creixien i lluitaven, massa sovint, només per sobreviure.

Fa mil anys que sóc aquí

Mariolina Venezia

Fins al final. M'ha agradat el tema, i m'han agradat molt algunes comparacions amb sorolls per definir sensacions. M'ha recordat un joc que tenia oblidat: les princeses amb faldilles de roselles: grogues, blanques, taronges i vermelles. D'altra banda, m'he perdut amb els personatges (ben al contrari que amb La Mennulara). I algunes vegades també intentant seguir el discurs. La conclusió és que no n'hi ha per tant, tot i que sigui l'obra guanyadora del cada vegada més prestigiós Premi Llibreter del 2007.

The Road

Cormac McCarthy

Fins al final. Una fugida cap al no res que atrapa fins al final. Un pare i un fill a la carretera, enmig d'un món acabat. Cendra i sutge. Gris i fred. Algunes dificultats amb certes paraules, però res que un bon diccionari no pugui solucionar. He recordat paraules oblidades i he après tota la gamma per anomenar el gris cendrós. Desolació, brutalitat, ... espurnes de benestar: un bany d'aigua calenta, un pot de préssec en almívar, aigua bona, el foc, el soroll de la pluja... I també l'ombra apagada del sol i la infinitat del mar gris. I la nit fosca com al principi dels temps. Com si tot acabés com va començar.

Tres dramolette

de Thomas Bernhard

Fins a la pàgina 33. No recordo perquè no vaig poder anar al teatre aquell dia. M'hauria agradat veure la interpretació d'aquesta obra per part de la Rosa M. Sardà i la Pepa López. Aquesta tarda m'ha caigut a les mans una nova edició del llibre i no he pogut resistir la temptació. L'he començat a llegir mentre caminava cap a casa i un parell o tres de vegades m'he hagut d'aturar per riure i posar-me les mans al cap. Sens dubte, un autor fascinant. Gràcies David, per presentar-me'l una nit d'estiu!

O evangelho segundo Jesus Cristo

Fins al final. És la primera vegada que Saramago em sorprèn amb un final. És a dir, que la novel·la té un realment un final. I quin final!!! Tota una declaració de principis. Fa trenta anys hi havia gent que pensava que avui ja no hi hauria religions dominant les vides dels homes. Però encara no ha arribat aquest dia. Apostata ja!

Diari de lectura: La nena dels nou dits

La nena dels nou dits
Laia Fàbregas

Fins al final: una faula a cavall entre el realisme i el conte que recrea una època de la nostra història més recent, la fi del franquisme i la transició, a través de la mirada de la Laura, una noia que busca el seu passat en fotos inexistents. L'autora, Laia Fàbregas, nascuda a Barcelona i actualment resident a Holanda, debuta en el món literari amb aquesta novel·la escrita originalment en neerlandès.

"Em dic Laura. Tinc nou dits. Sempre he estat així." Així comença un relat molt ben escrit sobre la memòria i la identitat, una història narrada d'una forma ben original, a través de records infantils familiars, amb un punt d'intriga i molta imaginació. El tema de les fotos perdudes realment m'ha creat ansietat. En canvi, el de sentir-se diferent m'ha fet enveja ... concretament en el tema de batejos i comunions ;-))

Diari de lectura: O evangelho segundo Jesus Cristo

O evangelho segundo Jesus Cristo
José Saramago

Fins a la pàgina 236. Aquest llibre és dels que es llegeix a poc a poc, sense presses, assaborint cada paraula. M'encanta això que fa Saramago a les novel·les que situa en èpoques remotes: de sobte deixa anar un parell de frases que et transporten directament al temps present, sempre amb una fina ironia que em fa somriure una bona estona. Això, sí, entre somriure i somriure ... descripcions d'escenes terribles, narrades sense cap compassió, ni pels personatges ni per la lectora. Recordo especialment la descripció d'una execució pública per odre de la inquisició a Memorial do Convento (quasi podies sentir la pudor de carn cremada). Genial.

Diari de lectura: Firmin

Firmin
Sam Savage

Fins a la pàgina 105. Em recorda molt un altre llibre en el qual un animal explica la seva pròpia història: Timbuctú, de Paul Auster. M'agraden molt els punts de vista no humans, veure'ns descrits amb uns ulls totalment diferents, si l'autor ho aconsegueix, és molt saludable i divertit. Tot i que també pot ser trist. Tot un repte llegir aquest llibre en anglès, però me n'estic sortint prou bé i a més m'agrada. I potser serà una mica una teràpia contra la fòbia a les rates? Això ja seria demanar massa ...