No m'agrada la paraula mística, pel to religiós que té per referir-me a aquesta experiència, però és perquè ens entenguem. El filòsof Comte-Sponville, en un intent per descriure-la diumenge passat a El País, en diu experiència oceànica, que potser és una paraula més maca, però pot portar a confusions.
Fa anys que faig ioga. El ioga té l'objectiu final d'aquesta experiència. Ells en diuen Nirvana. Potser si ets oriental i ho has viscut com una cosa quotidiana (com la Dita), ho pots aconseguir d'aquesta manera. A mi, quan m'ha passat, no ho he buscat. De sobte ho he experimentat i prou. Dura uns segons i pots sentir realment que formes part de tot i que això dóna sentit a tota l'existència. Les vegades que ho recordo, sempre té relació amb un dia de vent i de sol, escoltant els arbres. Qui sàpiga de què parlo, ja m'entendrà. No és que de cop m'hagi tornat una il·luminada ni considero que això sigui una experiència religiosa ni una senyal de l'existència de cap déu. Simplement és confirmar el que els científics ja saben (que tot forma part de tot i tot està relacionat), però d'una manera pràctica.
Ara fa molt que no m'ha passat. Però saber que ho puc sentir quan menys m'ho esperi i que no sóc l'única, em reconforta.
12 comentaris:
Fixa’t en un fet: les experiències del tipus que menciones es viuen a través dels sentits, no a través de l’ànima. No podria ser que arribes a una saturació dels sentits que et proporciona aquesta sensació tan agradable? Els científics també saben això. Pensa-ho d’aquesta manera! Nota: no deixis de buscar aquestes sensacions!
Fixa't que en cap moment ho he parlat de l'ànima. I en canvi tu, científic, la menciones. Jo no sé el que és l'ànima, però sí que sé el que sento. I tot, tot, tot ... és al cevell. O no, guapo?
No, tot no és el cervell: tot està en el cervell. O millor dit, tot acaba sent el que és a través del cervell. Per cert, el cervell és un simple grumoll de “papilla” segons un conegut neurocirurgià (one of the difficulties in understanding the brain is that it is like nothing so much as a lump of porridge).
Tens raó, he mencionat l’ànima, m’ha traït el cervell. Volia dir que parlaves d’una sensació espiritual, és a dir, sense participació corporal quan, tal i com et comentava el cos participava; pot ser serà perquè una de les definicions d’esperit és “ànima racional”.
Estem més d’acord del que sembla, petita científica (en esperit és clar!)
Atento: no he dit en cap moment que l'experiència només fos espiritual. I si ho hagués dit, tampoc no seria cert. A diferència dels orientals, jo crec que aquesta sensació o experimentació és també física. De fet, física i esperit formen part del mateix i com molt bé dius, tot passa pel cervell. Fins i tot pel meu, que és tan petitet. O el de la Dita, que tot i ser encara més petitet ens dóna mil voltes a tots.
A llavors podríem dir que l'experiència oceànica, de la que de tant en tant gaudeixes, entraria dintre dels plaers a l'abast dels humans... És un plaer físic i, a més a més, mental i esperitual. Ara m'agrada més1 (Saps? Jo també ho he sentit...)
mentider ... tu precisament no ho has experimentat mai !!!!!
I tant que si, la sensació de que formes part d'allò que trepitges i que en ocasions es converteix en una sensació curiosa de petitó, de ser conscient de que ets una cosa minúscula i petita en un món que estava molt abans de tú i que, amb una mica de sort, estarà molt més enllà de la teva existència. Com li dius tu a això? (a veure amb quin nom em sorprens, sembles una científica, sempre classificant-lo tot i posant-li un nom -amb una descripció en llatí com ja et vaig explicar una vegada-). Apa!
Ai ... que jo no parlo d'això: no parlo d'això de sentir-te no res davant de l'univers. Sentir-se petit davant de l'immensitat no genera la pau de sentir-se'n part com ho fa l'experiència oceànica, sinó tot al contrari, en algunes ocasions pot provocar angoixa existencial. En llatí no ho sé dir, a mi m'agrada el grec, científic major.
T'estàs jugant que introdueixi la física quàntica, fins ara me n'he estat...
No t'estiguis! Endavant...
De què coi parleu???
De coses de la Marta, ja saps, és una il.luminada cuantica.
Publica un comentari a l'entrada