La terra per qui la treballa "i l'estima"

Fa temps, quan em feia il·lusió passar algunes tardes remenant arxius parroquials i civils (una distracció que, per cert, tinc molt abandonada i em sap greu) ... vaig poder confirmar el que ja sospitàvem tots a casa: la meva línia d'ancestres paterna havia viscut més de 200 anys habitant la mateixa casa i treballant els mateixos camps.

Què va valer això al cap dels anys? Absolutament NOTHING. 

Quan Mr. O'Hara li explica a la seva filla Scarlett, amb un grapat de terra a les mans, que la terra és l'única cosa que resta i que per això l'hem de cuidar i estimar ... jo era Scarlett i el meu avi era Mr. O'Hara.

De ben petita, em passava hores al camp, segons m'expliquen. Els cangurs vivien a Austràlia i els meus avis no podien deixar la seva feina agrícola, per tant, se m'enduien cada dia. Els meus pares tampoc no podien deixar de treballar en altres coses (el camp ja no ens podia mantenir a tots). I vaig estimar aquella terra: els camps treballats, el bosc respectat, l'aigua compartida. Tot i saber que no era meva, sempre he sabut que també ho era. Com ho sabia el meu avi i el seu pare i el pare del seu pare.

Les terres, però, eren de l'amo. I després van ser d'un especulador immobiliari que es va carregar tot un paisatge per fer-ne una urbanització, amb el vist-i-plau de l 'ajuntament de torn dels feliços anys 80. Els anys 60 també vam passar de ser masovers a ser simples parcers i usufructuaris. Mal negoci: tots els drets de masoveria perduts perquè el meu besavi no sabia de lleis i no hi havia diners per contractar cap advocat. Els de dalt sempre s'han aprofitat de la ignorància i el temor dels de baix, i l'han promogut pel seu propi benefici, és clar.

Grapes of Wrath, John Ford (1940)

Fa poc he llegit Els raïms de la ira de John Steinbeck i he pensat una altra vegada que la terra ha de ser per qui la treballa. I per qui l'estima. Per què un tros de terra "insignificant" també es pot estimar, ho sé molt bé: m'ho van ensenyar els meus avis.