Bergman

Setmana bergmaniana, a nivell personal (He, he ... no. Intimitats d'aquest nivell, aquí, no. Falta el wisky). I a nivell cinematogràfic. Vaig començar mirant intencionadament Saraband i he acabat casualment amb Converses privades.

Saraband explica el retrobament entre els personatges de Secrets d'un matrimoni (1973), molts anys després. Recordo l'atenció amb què mirava aquestes pel·lícules tan personals del director suec quan el meu pare les posava a la tele, quan jo encara no podia entendre la profunditat real dels diàlegs. Aquells primers plans ... aquelles converses tan reals. No em semblava que fossin actors de debò. Semblaven fotogrames de realitat. Sí, els experiments del meu pare per copsar la meva capacitat intel·lectual en edats muy tempranas són insuperables i jo que me n'alegro: que me quiten lo bailao ;-) M'emociono especialment amb una de les primeres escenes, l'abraçada entre Johan i Marianne. Només per aquest moment aquesta pel·lícula es fa imprescindible a la meva vida. Els extres del DVD també són molt especials: un making off de debò, amb un Bergman de 90 anys dirigint fins l'últim detall la que seria la seva última pel·lícula, movent-se com si en tingués 20.

Ingmar Bergman i Liv Ullman en un descans del rodatge de Saraband

Converses privades parla de la infidelitat i la utilitat de la religió a la vida, dos temes bergmanians eterns. Les imatges no em captiven tant, però els diàlegs m'arriben amb més claredat. I em fan sentir incòmode algunes escenes. Sento nostàlgia de quan veia pel·lícules de Bergman amb la mirada més innocent. (la grandíssima Liv Ullman dirigeix ... però és cinema  100% Bergman).

L'abraçada (sorry, no l'he trobat en versió original)