Damage, de Louis Malle

Damage, Louis Malle (1992)

 
Escric això mentre m'acompanya al Spoty el compositor de bandes sonores Zbigniew Preisner.

Per casualitat (com em passa sovint amb els revivals cinematogràfics que faig últimament), passo part de la tarda mirant una pel·lícula que, en el seu moment, no vaig copsar del tot (sóc jove, però quan encara era més jove i anava al cine a veure pelis "de grans" ... tot, tot ... NO ho entenia). I, a més, mai no he trobat sexy Jeremy Irons. Ni molt guapa Juliette Binoche. En això, continuo sentint el mateix.

Damage (Herida), de Louis Malle (1992). Em deuria impressionar tant l'escena de l'escala que creia recordar que era el final de la peli. Però no. El final encara és millor. El desfici del Sr. Fleming -després de tot el drama i dany causat- per veure Anna. La fotografia, mil vegades ampliada amb la mirada irresistible d'Anna al centre ... i la frase final: "Només la vaig veure una vegada més. En un aeorport. Ella anava amb Stephen i duia un infant als braços. Era igual que les altres persones. Res no la diferenciava." Brutal. La constatació que ens enamorem perquè sí. No perquè l'altra persona sigui més especial que la resta de persones del món. I ho podem perdre tot o guanyar-ho tot en un instant d'aquesta alienació mental tan intensa com és l'amor quan comença.

Juliette Binoche

M'ha recordat també Nicole Kidman explicant-li a Tom Cruise (Eyes Wide Shut, Stanley Kubrick1999) que en tan sols una nit hauria estat capaç de deixar-ho tot per algú amb qui va coincidir en un hotel. Sense pensar en cap conseqüència més enllà de la satisfacció personal. I aquesta escena, evidentment, ja m'havia fet pensar en un llibre del sempre genial Zweig: 24 hores en la vida d'una dona (1929). I després recordo el Dr. Zhivago ... i també Ana Karenina.
 
El final de Damage, mentre s'anava fent fosc i jo no era capaç de moure ni un múscul per encendre cap llum, m'ha colpejat fins al punt que no estaré tranquil·la fins que no escrigui aquestes ratlles. Ja em perdonareu. O no.