Juliet Naked, l'últim llibre musical de Nick Hornby
dissabte, 5 de febrer del 2011
Diari de lectura: Juliet Naked, a l'AMPLI
Juliet Naked, l'últim llibre musical de Nick Hornby
diumenge, 30 de gener del 2011
Les cultures musicals
Dissabte fred de gener ple de cultures musicals. Primer aconsegueixo veure (després d'anys d'intents fracassats) Innisfree de José Luis Guerín. Després vaig al concert flamenc de Ginesa Ortega.
Innisfree m'arriba a les mans juntament amb tot el pack editat de José Luis Guerín i a través del servei de PI (tan maltractat últimament per terres gironines). No hi ha diners, diuen. Quina broma de mal gust.
Innisfree és un retrat en moviment d'Irlanda. Irlanda és una cultura musical, al meu parer una de les més influents d'Europa, probablement gràcies a les migracions cap a Amèrica. Quina enveja, pertànyer a una nació musical ...
L'escena del pub, amb grups d'homes i dones de totes les edats, reunits en raconets i al voltant de la cervesa negra, cantant tota mena de cançons i balades pròpies, no té preu. El bar esdevé un guirigall de cançons diverses cantades per veus ben diverses i això sí: sempre ben afinades, malgrat la cervesa. Quan un poble gaudeix d'una cultura musical pròpia em fa molta enveja.
A banda del retrat musical, també és un retrat del paisatge despoblat de l'Illa Verda i Lliure. I de carreteres estretes i lluents de pluja quasi amagades per les branques dels arbres que les voregen. Qui hagi conduit per les fantàstiques carreteres d'Irlanda sabrà a què em refereixo. Un altre plaer.
I al vespre una altra cultura musical, la que ve del sud. Cante flamenc a la veu de Ginesa Ortega.Alegrías de Cádiz. Aquest estiu tornaré al sud i podré disfrutar de nou de la sort de tenir a prop un poble musical. No és el mateix aplaudir a Catalunya que a Cádiz. Allà sempre ho fan a ritme de tango o alegrías. Ho puc certificar ;-)
I fins aquí la posada per escrit de la meva enveja per les cultures musicals. I que la vida em doni oportunitats per poder-ne gaudir, ja que la meva cultura no ho és.
Us deixo amb un poema de Yeats (1892):
Innisfree és una petita illa al costat occidental del Llac Gill, al comtat de Sligo.Yeats hi passava part de l'any quan era petit.Innis, en gaèlic, significa illa. Per tant, seria l'Illa lliure. I també pot ser un joc de paraules en anglès: inn (hostal) is (és) free (gratuït).
Innisfree és un retrat en moviment d'Irlanda. Irlanda és una cultura musical, al meu parer una de les més influents d'Europa, probablement gràcies a les migracions cap a Amèrica. Quina enveja, pertànyer a una nació musical ...
L'escena del pub, amb grups d'homes i dones de totes les edats, reunits en raconets i al voltant de la cervesa negra, cantant tota mena de cançons i balades pròpies, no té preu. El bar esdevé un guirigall de cançons diverses cantades per veus ben diverses i això sí: sempre ben afinades, malgrat la cervesa. Quan un poble gaudeix d'una cultura musical pròpia em fa molta enveja.
A banda del retrat musical, també és un retrat del paisatge despoblat de l'Illa Verda i Lliure. I de carreteres estretes i lluents de pluja quasi amagades per les branques dels arbres que les voregen. Qui hagi conduit per les fantàstiques carreteres d'Irlanda sabrà a què em refereixo. Un altre plaer.
I al vespre una altra cultura musical, la que ve del sud. Cante flamenc a la veu de Ginesa Ortega.Alegrías de Cádiz. Aquest estiu tornaré al sud i podré disfrutar de nou de la sort de tenir a prop un poble musical. No és el mateix aplaudir a Catalunya que a Cádiz. Allà sempre ho fan a ritme de tango o alegrías. Ho puc certificar ;-)
I fins aquí la posada per escrit de la meva enveja per les cultures musicals. I que la vida em doni oportunitats per poder-ne gaudir, ja que la meva cultura no ho és.
Us deixo amb un poema de Yeats (1892):
Innisfree és una petita illa al costat occidental del Llac Gill, al comtat de Sligo.Yeats hi passava part de l'any quan era petit.Innis, en gaèlic, significa illa. Per tant, seria l'Illa lliure. I també pot ser un joc de paraules en anglès: inn (hostal) is (és) free (gratuït).
I will arise and go now, and go to Innisfree,
And a small cabin build there, of clay and wattles made;
Nine bean rows will I have there, a hive for the honeybee,
And live alone in the bee-loud glade.
And I shall have some peace there, for peace comes dropping slow,
Dropping from the veils of the morning to where the cricket sings;
There midnight's all a-glimmer, and noon a purple glow,
And evening full of the linnet's wings.
I will arise and go now, for always night and day
I hear lake water lapping with low sounds by the shore;
While I stand on the roadway, or on the pavements gray,
I hear it in the deep heart's core.
Google Traductor
And a small cabin build there, of clay and wattles made;
Nine bean rows will I have there, a hive for the honeybee,
And live alone in the bee-loud glade.
And I shall have some peace there, for peace comes dropping slow,
Dropping from the veils of the morning to where the cricket sings;
There midnight's all a-glimmer, and noon a purple glow,
And evening full of the linnet's wings.
I will arise and go now, for always night and day
I hear lake water lapping with low sounds by the shore;
While I stand on the roadway, or on the pavements gray,
I hear it in the deep heart's core.
Google Traductor
diumenge, 2 de gener del 2011
Tes amb llet del món mundial: el meu rànking
Des de fa algunes setmanes estic fent un petit i absurd rànking de com em serveixen el te amb llet quan el demano en qualsevol bar, cafè, restaurant. Ha arribat el moment de publicar-lo. I és que m'he emportat algunes sorpreses ben divertides (?) ... Faré servir 5 indicadors bàsics de com considero que s'hauria de servir el te amb llet. Cada part del ritual del te ben servit tindrà 5 punts. Cada petit desastre, -5.
Mereixen sempre 5 punts: que el cambrer no pregunti el tipus de te que vull; que el te sigui natural, que sigui servit en tetera i que em posin dos sucres. Resten sempre 5 punts negatius que el te sigui verd i que la llet sigui dins la tassa barrejada amb el te (!?!).
És demanar molt? Sóc massa exigent? No. Només defenso els meus drets com a no consumidora de cafè ;-)
Ah, me n'oblidava: and last but no least ... el te que més em transporti al record d'infància de l'autèntic te anglès de les tardes d'estiu a l'eixida de Can Moner (made by my uncle John & my uncle George) ... obtindrà una distinció extra.
Aquest senyor en sap molt:
Mereixen sempre 5 punts: que el cambrer no pregunti el tipus de te que vull; que el te sigui natural, que sigui servit en tetera i que em posin dos sucres. Resten sempre 5 punts negatius que el te sigui verd i que la llet sigui dins la tassa barrejada amb el te (!?!).
És demanar molt? Sóc massa exigent? No. Només defenso els meus drets com a no consumidora de cafè ;-)
Ah, me n'oblidava: and last but no least ... el te que més em transporti al record d'infància de l'autèntic te anglès de les tardes d'estiu a l'eixida de Can Moner (made by my uncle John & my uncle George) ... obtindrà una distinció extra.
Aquest senyor en sap molt:
dijous, 2 de desembre del 2010
La tieta Mame , Cada set onades i La llista
Arriben a la meva biblioteca de referència (on em passo mitja vida) més de 8 capses amb llibres nous. Em col·lapso. Localitzo els que més m'interessen, me'ls preparo, em faig el préstec (que legal que sóc) i els apilo a la tauleta.
Vaig començar per La Tieta Mame, al llit. Fa unes nits em vaig empassar Cada set onades (un bluf). I dissabte al bus vaig començar a disfrutar amb la nova novel·la de la Laura Fàbregas, la que escriu en holandès i després es tradueix al català. Som-hi:
La tieta Mame, de Patrick Dennis (1955)
La història d'un noi que es queda orfe i és enviat a viure a Nova York, als anys 20, amb la seva excèntrica tieta Mame (es veu que el personatge està inspirat en la tieta real de l'escritpor). Estic quasi al final. Alguns capítols són interessants i m'han sorprès alguns moments molt divertits, rient de debò. Però en general, alguns capítols semblen massa deslligats de la història. Com si l'evolució dels personatges principals no fos del tot creïble. Potser són sensacions meves, però segur que són una mica encertades ;-) Ai, la tieta Mame! ... No arriba a entrar en la categoria de grans heroïnes del meu rànquing literari, però s'hi apropa. A veure com acaba.
Cada set onades, de Daniel Glattauer (2010)
La segona part de Contra el vent del nord (aquest sí , el vaig llegir en una nit i em va fer riure moltíssim), em decep força. Molt. Volia saber com evolucionava la història dels dos amants virtuals. El final, de tan previsible, es fa etern i pesat. I les últimes frases no tenen res de la força del final de la primera part. La protagonista femenina encara em sembla més egoïsta que abans. No. Les coses no van així. Una llàstima.
La llista de Laia Fàbregas (2010)
La llista és la segona novel·la de Laia Fàbregas. De la primera, en vaig parlar aquí mateix (La nena dels nou dits). Tot just estic al principi, però m'interessa. No és tan àgil com l'anterior (a mi l'estructura de capítols amb el narrador alternat m'avorreix una mica). Intriga, soledat. Ja veurem com evoluciona i com acaba. De moment, m'ho passo bé. (I l'autora em fa pensar en una bona amiga de l'Institut que ara mateix viu a Holanda i hi és feliç).
I encara m'esperen, des d'ahir: Tres dones fortes de Marie NDiaye, i els còmics Dios en persona (M.A. Mathieu), Arròs covat 1 (Juanjo Sáez) i Lena y las tres mujeres (Christin/Juillard). Quan tinc ganes de relax japonès, continuo llegint Soy un gato (Natsume Soseki). I també vaig començar Rapsòdia gourmet (Muriel Barbery) ... i que potser no acabaré per avorriment.
Vaig començar per La Tieta Mame, al llit. Fa unes nits em vaig empassar Cada set onades (un bluf). I dissabte al bus vaig començar a disfrutar amb la nova novel·la de la Laura Fàbregas, la que escriu en holandès i després es tradueix al català. Som-hi:
La tieta Mame, de Patrick Dennis (1955)
La història d'un noi que es queda orfe i és enviat a viure a Nova York, als anys 20, amb la seva excèntrica tieta Mame (es veu que el personatge està inspirat en la tieta real de l'escritpor). Estic quasi al final. Alguns capítols són interessants i m'han sorprès alguns moments molt divertits, rient de debò. Però en general, alguns capítols semblen massa deslligats de la història. Com si l'evolució dels personatges principals no fos del tot creïble. Potser són sensacions meves, però segur que són una mica encertades ;-) Ai, la tieta Mame! ... No arriba a entrar en la categoria de grans heroïnes del meu rànquing literari, però s'hi apropa. A veure com acaba.
Cada set onades, de Daniel Glattauer (2010)
La segona part de Contra el vent del nord (aquest sí , el vaig llegir en una nit i em va fer riure moltíssim), em decep força. Molt. Volia saber com evolucionava la història dels dos amants virtuals. El final, de tan previsible, es fa etern i pesat. I les últimes frases no tenen res de la força del final de la primera part. La protagonista femenina encara em sembla més egoïsta que abans. No. Les coses no van així. Una llàstima.
La llista de Laia Fàbregas (2010)
La llista és la segona novel·la de Laia Fàbregas. De la primera, en vaig parlar aquí mateix (La nena dels nou dits). Tot just estic al principi, però m'interessa. No és tan àgil com l'anterior (a mi l'estructura de capítols amb el narrador alternat m'avorreix una mica). Intriga, soledat. Ja veurem com evoluciona i com acaba. De moment, m'ho passo bé. (I l'autora em fa pensar en una bona amiga de l'Institut que ara mateix viu a Holanda i hi és feliç).
I encara m'esperen, des d'ahir: Tres dones fortes de Marie NDiaye, i els còmics Dios en persona (M.A. Mathieu), Arròs covat 1 (Juanjo Sáez) i Lena y las tres mujeres (Christin/Juillard). Quan tinc ganes de relax japonès, continuo llegint Soy un gato (Natsume Soseki). I també vaig començar Rapsòdia gourmet (Muriel Barbery) ... i que potser no acabaré per avorriment.
divendres, 12 de novembre del 2010
Una història immoral de Víctor Aleixandre
Quines revelacions estem disposats a escoltar sobre la persona que estimem? L'Enric sap que juga amb foc, i que ha obert una porta que potser no podrà tancar. Però la temptació de descobrir els secrets de l'Anna és massa poderosa. El que l'Enric sembla ignorar és que, en l'amor, felicitat i veritat no sempre són compatibles. (Contraportada)Aplaudeixo de principi a fi cada paraula d'aquesta història que podria ser ben bé una pel·lícula d'Eric Rohmer, que es passeja per cada pàgina del llibre -i no només perquè el citi el protagonista-. Bonica història d'amor. Gran final.
I ara ... esperant pescar Cada set onades, la segona part de Contra el vent del nord.
L'amou l'apres-midi (El sisè conte moral d'Eric Rohmer)
diumenge, 31 d’octubre del 2010
diumenge, 17 d’octubre del 2010
Les cançons dels Brigadistes amb Brossa Quartet i La teta asustada de Clàudia Llosa
Diumenge vespre a l'Auditori del poble. Brossa Quartet presenta, aquesta vegada, les cançons de les Brigades Internacionals i la Guerra Civil d'una manera tan elegant i virtuosa com emocionant i combativa. "Les cançons van ser molt importants al front, molt importants"- diu Lluís Martí Bielsa, que acompanya l'actuació des d'una pantalla gegant.
Magnífica el "Tururururú", preciós el "Tango al camp d'Argelers", marxes i himnes, jotes, passos dobles, copla i flamenc ... i dos propines superbes: "Gallo rojo" i "Bella ciao". Sort que finalment he decidit anar-hi. Només m'ha faltat compartir el somriure amb algú quan han interpretat Txoria Txori (una cançó basca molt coneguda a les meves reunions familiars recents) ... i que pot ser molt bonica ben tocada ;-)
Abans, durant la tarda, quan el sol ha deixat de filtrar-se pels porticons, també he tingut una bona sorpresa amb la pel·lícula que tocava avui: La teta asustada, de Clàudia Llosa. Una part bàsica de la pel·lícula són les cançons, o les històries cantades, la majoria en llengua quetxua. Les cançons esdevenen l'únic mitjà per a poder explicar històries, fets i emocions terribles. Melodies precioses i dolces amb lletres molt crues.
Una tarda plena de cançons per no oblidar. Preservar la memòria que ha de ser guardada, a través de la música, em sembla una molt bona opció. Un bon concert, una bona pel·lícula i una gran lliçó.
I saber sobreviure, i tal vegada potser fins i tot viure, malgrat tot.
Magnífica el "Tururururú", preciós el "Tango al camp d'Argelers", marxes i himnes, jotes, passos dobles, copla i flamenc ... i dos propines superbes: "Gallo rojo" i "Bella ciao". Sort que finalment he decidit anar-hi. Només m'ha faltat compartir el somriure amb algú quan han interpretat Txoria Txori (una cançó basca molt coneguda a les meves reunions familiars recents) ... i que pot ser molt bonica ben tocada ;-)
Abans, durant la tarda, quan el sol ha deixat de filtrar-se pels porticons, també he tingut una bona sorpresa amb la pel·lícula que tocava avui: La teta asustada, de Clàudia Llosa. Una part bàsica de la pel·lícula són les cançons, o les històries cantades, la majoria en llengua quetxua. Les cançons esdevenen l'únic mitjà per a poder explicar històries, fets i emocions terribles. Melodies precioses i dolces amb lletres molt crues.
Una tarda plena de cançons per no oblidar. Preservar la memòria que ha de ser guardada, a través de la música, em sembla una molt bona opció. Un bon concert, una bona pel·lícula i una gran lliçó.
I saber sobreviure, i tal vegada potser fins i tot viure, malgrat tot.
Up in the air
En un vespre oportú veig Up in the air. A banda del plaer estètic de veure George Clooney en tots i cadascun dels planos de la pel·lícula, em dóna per pensar en alguns temes clau i ... eterns? La vida en solitud, volguda i buscada sometimes ... forçada altres vegades. El confús límit entre la "vida real" i les "escapades" per fer-la més lleugera i animada. La vida i l'amor i la mort i la malaltia i la família i la feina i els diners. De tot una mica i res en concret. La motxil·la que carreguem i buidem de grat o per força ...
I després ... aquest personatge m'ha recordat molt algú, a qui dedicaré aquesta cançó i una abraçada nocturna.
Keith Jarrett – Something To Remember You By
Keith Jarrett – Something To Remember You By
diumenge, 19 de setembre del 2010
Inception (Origen) de Christopher Nolan
Una bonica tarda als Verdi després de la pluja, que sempre és més romàntica a la gran ciutat. Ens empassem l'actor principal (al pobre Leo no me'l crec mai) i per fi anem a veure Origens (Inception). Ens ho passem bé i l'entenem (no requereix tanta concentració com Memento ni de lluny). El tema dels somnis és apassionant i la pel·lícula exposa molt bé alguns dels seus "misteris": les caigudes que ens desperten, les persones que coneixem que en realitat no són les mateixes persones però ens fa l'efecte que ho són; el temps real tan breu quan dormim i el temps viscut tan elàstic en els somnis ... Això sí: m'hi sobren molts minuts d'acció totalment innecessària. Lo trailer:
dimarts, 14 de setembre del 2010
Dansa: María Pagés
 |
| María Pagés, Autorretrato |
Ni el aire ni la tierra son iguales después de que María Pagés haya bailado. José Saramago
Subscriure's a:
Missatges (Atom)